Informació i interpretació

El 16 de maig el parlament de Kuwait ha reconegut el dret a vot femení. L’emir d’aquest Estat, que encara conserva un gran poder, es va comprometre després de la invasió estadounidenca l’any 1990 a concedir aquest dret en reconeixement a l’activa participació de les dones en la resistència contra l’ocupació. Els fonamentalistes musulmans i les tribus tradicionals beduïnes s’han oposat sempre aquest dret, però finalment el país més liberal del Golf ha cedit a les pressions de grups cada cops més actius que demanaven aquest dret i del propi emir, que ho recolzava.

A l’Estat espanyol, les dones voten des de fa més de 70 anys (no és molt de temps), però tot i així també va caldre una llarga lluita per aconseguir-ho. I malgrat tot, no es pot dir que hi hagi igualtat entre homes i dones.

El Fòrum Econòmic Mundial ha publicat un informe sobre la discriminació sexual a 58 països, i l’Estat espanyol ha quedat en la posició 27 del ranking. Tot i que figura en una posició destacada en salut i benestar (5è lloc), en la participació política de la dona ocupa una posició mitja (27è) i en participació i oportunitats econòmiques ocupa els pitjors llocs (45è i 34è respectivament).

Els països nòrdics que ocupen les primeres posicions tenen una mentalitat més liberal que fa que siguin els estats menys sexistes del món. Així aprofiten més el seu potencial econòmic utilitzant tots els sectors de la seva societat, i protegint-ne els que tenen més riscos de ser discriminats negativament. Tot i això, a cap estat del món s’ha aconseguit la igualtat total.

Heus aquí el “Top-20” dels estats més igualitaris de l’estudi, hi ha sorpreses:

1. Suècia
2. Noruega
3. Islàndia
4. Dinamarca
5. Finlàndia

Un dissabte de llibres i roses multitudinari



A les 6 de la tarda del 23 d’abril, el centre de Barcelona era un formiguer de gent. A les rambles, les paradetes atreien l’atenció de milers de persones que buscaven llibres i compraven roses, de gent que passejava i de venedors. Però no només del negoci i la tradició es fonamentava la festa, malgrat que els llibreters facturen un 10% del seu negoci anual el dia de Sant Jordi.

Entre les taules plenes de llibres dels comerciants, i les galledes amb roses de tots els colors –cada any n’hi ha una gamma més àmplia-, podíem trobar moltes parades d’organitzacions de tot tipus: des de la CNT, que venia llibres que promocionaven la seva ideologia, fins a agrupacions de gais i lesbianes, que en venien dels que defensen els drets dels homosexuals. Per exemple, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, on el Marc va passar algunes hores a la tarda. “Aquest any hem venut una mica menys de llibres que el passat” afirmava, malgrat que també deia que la jornada estava molt animada i anava repartint enganxines de l’entitat a qui s’acostava a la seva taula.

Certament, aquest any Sant Jordi va ser una diada molt festiva, i diversos factors van ajudar a que fos així. Per exemple, que caigués en dissabte, i que a més, fes bon temps. I encara més coincidències: el 2005 va ser declarat per l’Ajuntament de Barcelona “L'Any del Llibre i la Lectura”, i enguany també es celebra el quart centenari de la publicació d'"El Quixot”.

24 hores de glòria pels llibreters
Amb tot, els venedors de llibres gairebé no donaven a l’abast atenent al públic, i calculaven un increment d’entre un 3 i un 4% de les vendes respecte l’any anterior. En total, uns 18 milions d’euros es van facturar en un sol dia. Qui buscava novel·les, es va decantar majoritàriament per "La velocidad de la luz" de Javier Cercas i “El gran Engany” de Dan Brown, o “En el blanc” de Ken Follet. Tot i que aquests va ser els llibres més venuts, molta gent passejava amb un altre tipus de llibre a les mans. Com passa cada vegada més, els llibreters venien obres dels anomenats autors mediàtics. Llibres com "Cuina per solters", d'Ismael Prados, o el fenomen radiofònic "Prohibit als pares", de Josep Lobató, van tenir molta demanda.

Malgrat tot, ni els autors de les novetats editorials ni els mediàtics eren les vertaderes estrelles de la Rambla. De fet, les cues més llargues eren per aconseguir una signatura en un llibre que porta quatre anys entre els més venuts. Centenars de persones van passar durant algunes hores davant de Carlos Ruiz Zafón per demanar-li que els firmés l’Ombra del Vent. Una parella de francesos, fins i tot, van explicar a l’autor que havien viatjat des de París per aconseguir que els dediqués el llibre, i van aprofitar per viure la festa de Sant Jordi a la ciutat on s’ambienta la novel·la de Ruiz Zafón. L’autor, amb una mitjana de fins a sis exemplars signats per minut, va ser un dels que més lectors va aplegar.

Així doncs, el pes del món editorial dins la diada era evident. I de roses, es calcula que se’n van vendre 5 milions! I tenint en compte només les que són de veritat. A més a més, se’n venien de vidre, de cartró pedra, de paper, i de molts altres materials. Així que Sant Jordi és dia pels vianants, pels llibreters, per les floristeries, pels artesans... però també és una oportunitat per ONGs, entitats culturals, organitzacions polítiques de tot tipus, etc., per donar-se a conèixer i fins i tot aconseguir finançament.


El centre de Barcelona viu la festa
El carrer Ferran oferia unes vistes impressionants. Moltes de les manifestacions que recorren el carrer sovint no aconseguien omplir-lo com aquella tarda. Les riuades de gent que passejaven per les rambles i pel cor del casc antic utilitzaven aquest carrer per anar d’un cantó a l’altre. Els carrerons propers estaven quasi buits; la majoria de gent optava per caminar rodejada per la massa, potser deixant-se emportar per l’encís de la festa. Malgrat les incòmodes trepitjades, les corredisses, les topades i els cotxets, Barcelona tenia més encant que mai. A la plaça Sant Jaume, la cobla La Principal de La Bisbal oferia una audició de sardanes. Moltes anelles de gent gran que ballaven, i un parell de colles joves assajant per algun concurs sardanista. El Marc, membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, s’ha escapat de la parada i ha anat a ballar sardanes amb alguns amics i amigues.

L’audició que va començar a dos quarts de set, es va haver d’aturar al cap de vint minuts per l’arribada de la manifestació que organitza cada any la Coordinadora d’entitats per la Llengua (CAL) en defensa del català. La colla sardanista Violetes del Bosc va aprofitar aquesta pausa per fer la seva celebració particular. Tots els nois van portar una rosa per cadascuna de les noies, i elles van comprar per cada noi un llibre dels que expliquen els successos i tendències de l’any en que van néixer. Molts petons i agraïments.

Ben aviat, la cobla comença a tocar Els Segadors, i els manifestants, els sardanistes, i alguns despistats que passaven per allà van començar a cantar l’himne. La plaça de Sant Jaume semblava rememorar alguna jornada històrica, plena de gom a gom. La manifestació va continuar el seu curs, i així mateix ho va fer la ballada de sardanes. I també els milers de persones que poc a poc van anant tornant a les seves cases. De ben segur, alguns van començar a fullejar els llibres nous, d’altres van anar directament al prestatge del qual no sortirien en molt de temps. Mentrestant les roses en aigua, van començar el compte enrere, intentant resistir per recordar a les noies que algú les estima.

20 anys a 30 minuts

Carles Bosch va néixer fa 52 anys a Barcelona. Encara no sap perquè va decidir estudiar periodisme, però bromeja apuntant a que ho va fer perquè no sabia tocar el saxofon, i el periodisme, com moltes d’altres, és una professió molt creativa. El seu pare li deia que amb aquest ofici no es guanyaria la vida, però tot i així va decidir, als 16 anys, ingressar a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona.

Després de llicenciar-se com a periodista l’any 1975, va cursar la carrera de Dret, i va ingressar al món laboral. En un principi va treballar per la premsa escrita, a les revistes Ajo Blanco i Interviu. Amb 30 anys, i veient que la seva feina ja no el feia sentir realitzat, decideix anar-se’n a viure a Nova York amb la seva parella nord-americana i deixar d’exercir com a periodista. Dos mesos abans de marxar, es crea la Televisió de Catalunya, on li ofereixen per primer cop feina en un mitjà audiovisual. Durant un any va treballar per la televisió autonòmica des d’Estats Units, i passat aquest temps va tornar a Barcelona.

Des de fa 20 anys treballa pel programa de reportatges 30 minuts, una tasca que li ha ocupat tantes hores de la seva vida que declara: “Potser m’he dedicat massa plenament al periodisme, deixant a part -afegeix- altres aspectes com la família”. Fa poc més de deu anys, va gravar un reportatge a Cuba, sobre els emigrants que intentaven arribar a les costes d’Estats Units en balsas. El que va enregistrar seria, amb els anys, la primera part de la pel·lícula documental Balseros, que va arribar a les portes dels Oscar, amb una nominació al millor documental.

Assaborint l’èxit, afirma que li agradaria haver format una família, però en els seus viatges ha conegut moltes dones amb les que ha compartit moments de la seva vida. Finalment, se sent realitzat amb la vida professional per la qual ha s’ha sacrificat tants anys, i la seva vida s’ha convertit en un seguit de xerrades, viatges i conferències en les que demostra que el periodisme ja té el seu espai al món del cinema.