Informació i interpretació

Fent referència a aquestes situacions en què és difícil actuar, explica la història d’uns emigrants que van decidir marxar tot i no tenir diners per comprar una brúixola. L’equip de Balseros no sabia si comprar-ne una per donar-los-hi. “Pensàvem que si els la compràvem marxarien, i que si no ho fèiem potser decidirien no marxar” relata, i afegeix: “Jo no volia tenir aquesta responsabilitat!”. Això no implica que a la llarga, es creessin vincles amb els protagonistes; Bosch argumenta “els he tingut al cap mentres muntàvem la pel·lícula, he parlat d’ells, continuo parlant d’ells, veig com la gent riu i plora amb ells...” i és per això que creu: “Ells formen més part de la meva vida que jo de la seva”. Tot i així, comenta que sempre el rebien amb molta il·lusió perquè “jo no deixava de ser la cosa més semblant a Cuba”, encara que fos perquè l’havien vist a l’Havana, o perquè “sabien que quan hi anava visitava els seus pares”.

Carles Bosch declara que algun d’aquests vincles s’ha trencat: “La Misclaida [una de les set protagonistes] no s’ha comportat bé amb nosaltres”. Aquesta noia va contactar amb la resta de balseros per intentar que posessin tots d’acord i aconseguir beneficis econòmics. El periodista qualifica l’actitud de Misclaida com a “molt poc honesta” i afirma: “A una persona que està venent droga... li agraden els diners fàcils, i quan sap que la pel·lícula està nominada [als Oscar] se li encenen les llumetes”. No tem, però, que es posi en dubte la veracitat de les imatges que ha gravat, tot i que afirma: “He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar”. Considera que la realitat supera la ficció , “però només la creiem en un documental”.

Aquestes imatges que tan valora Carles Bosch, les grava el càmera i codirector Joseph Maria Doménech. “El càmera, en la nostra feina, i en aquest cas, havia de ser codirector” exposa Bosch, però afegeix: Després m’he trobat una mica decebut perquè ell no s’ha comportat com a codirector”. Per Carles Bosch ser director implica dormir amb el tema que t’ocupa, que et dongui malsons, alegries, fins i tot pot suposar “aparcar la teva vida privada”, i considera que Doménech no ho ha fet. Remarca: “No dic res en contra d’ell, però no té caràcter de director”, i conclou: “El director real he sigut jo”. Amb aquesta mateixa seguretat de sí mateix, explica quins creu que són els principals mèrits de la pel·lícula: “Fins ara no s’havia ofert periodisme pur amb una cura en la imatge, el muntatge, la banda sonora... i normalment la gent que s’ha dedicat al cinema documental no té el background del periodisme”.

Malgrat aquestes qualitats, indica que al nostre país la pel·lícula no va funcionar, i això els va desanimar molt. “Va aguantar dos mesos en taquilla” relata, però “mai s’ha posat en un cinema com Déu mana”. Creu que també va influir el fet que es sabés que Televisió de Catalunya hi estigués al darrere, “era una cosa rara”, considera. “No sabíem fins quin punt la pel·lícula era bona”, esmenta, però l’èxit internacional els ha ajudat a saber-ho. Diu que podria anar a Estats Units, on la crítica va ser especialment generosa amb Balseros, i picar qualsevol porta “i em rebrien”, assegura. Segons afirma: “Allà el concepte de nominat a l’Oscar gairebé és com si fossis un Sir”. Molts periodistes nord-americans li han agraït que demostrés que aquesta professió també té un espai en el món del cinema. Però insisteix en què el tracte a Catalunya no ha estat tan bo, i recorda: “Quan es parla del boom documentals que hi ha a Barcelona no parlen de Balseros”. Creu que es deu al fet de que el seu equip prové de la televisió, mentre els altres “venen d’aquest gènere diví que es diu cinema”. Amb un to més relaxat preveu: “D’aquí dos anys els amics em diran que no els doni la matraca, que no he fet res més des d’aleshores”. A Carles Bosch li agrada molt bromejar, i afirma que si hagués guanyar l’Oscar “no l’hauria posat a casa”, perquè si alguna vegada pujava una dona no pensés “Quin tio més hortera!”.