Carles Bosch, director de Balseros
“He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar”
Carles Bosch és director de Balseros, el documental català que recorre el món des de fa dos anys. La pel·lícula, que explica la història de set cubans que emigren a Estats Units, ha estat nominada als Oscar, i ha participat als festivals més importants del cinema documental. Acabant de pair l’èxit, encara té ganes d’explicar què significa el seu film.
Què és Balseros?
És una pel·lícula documental. Sense voler, ens ha sortit un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per buscar un altre futur en un altre lloc.
Independentment del règim polític?
La pel·lícula passa entre Cuba i Estats Units, i això automàticament té un component polític que si hagués estat mexicans que anaven a Estats Units ningú s’hagués preguntat per què no parlàvem de que estaven fugint del neoliberalisme. El que jo volia fer era una història de l’emigració, i no era just parlar de política, perquè aquella fugida de 40.000 persones també hauria passat si s’hagués permès a Guatemala, Nicaragua o Mèxic, que no són comunistes.
Tot i així, en què es nota que els protagonistes són cubans?
En el seu carisma. La seva força davant de càmera era un valor afegit que m’ajudava molt en aquesta pel·lícula
Aquesta força podia venir de la intensitat dels moments que gravàveu...
És molt més fàcil treballar amb gent que està vivint moments molt importants de la seva vida que no pas al contrari. Josep Maria Domènec sempre ho ha dit: com més important és el fet que estàs rodant més s’obliden de la càmera.
Com en el cas de la dona que vàreu filmar prostituint-se?
Sí. Cada vegada que sortia a prostituir-se nosaltres gravàvem tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què se n’havia d’anar amb un home li dèiem: “té els diners que hauries guanyat, i anem cap a casa”. El que no es pot fer és pagar a algú per gravar-lo, dubto que això sigui moral.
Per què?
En el món del periodisme no pots canviar la realitat. No pots ajudar a que la història agafi un camí o un altre, seria immoral. Però també ho seria no advertir d’alguns perills, no donar algunes informacions als familiars que es queden a Cuba., etc.
Us vau trobar amb algun d’aquests dilemes morals?
I tant, hi va haver uns que van decidir marxar tot i que no els quedaven diners per comprar-se una brúixola. Nosaltres, l’equip, n’hauríem pogut comprar una... Però pensàvem: “potser si els comprem la brúixola marxaran, i si no els hi comprem decideixen no marxar, jo no vull tenir la responsabilitat!”. Tu no has de motivar la notícia. Ara, un cop que aquesta ja és inevitable, tu pots seguir actuant com qualsevol persona normal.
Així doncs, et permeties establir relacions afectives amb la gent que gravàveu?
Sí, però el vincle que hauria pogut tenir qualsevol persona que hagués vingut amb nosaltres. Una mica més, és clar, perquè els he tingut al cap mentres muntava la cinta, continuo parlant d’ells, em pregunten per ells, veig com la gent plora i riu amb ells...
Formen part de tu?
Ells formen més part de la meva vida que jo de la seva, malgrat que ells sempre em rebien amb molta il·lusió, ja que jo no deixava de ser la cosa més semblant a Cuba, encara que fos perquè m’havien vist a l’Havana o perquè sabien que quan hi anava visitava a veure els seus pares, era normal que es creés un vincle.
I aquests vincles s’han mantingut?
Algun vincle s’ha trencat, això no ho he explicat mai: La Misclaida, una de les protagonistes, no s’ha comportat bé amb nosaltres. A una persona que està venent droga... li agraden els diners fàcils, i quan sap que la pel·lícula està nominada als Oscar se li encenen les llumetes. Va tenir una actitud molt poc honesta. Va contactar amb els altres i va intentar que es posessin tots d’acord per treure’n diners.
“No sabíem fins quin punt la pel·lícula era bona”
La realitat que heu gravat podria ser ficció?
He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar, i en el cas que ho hagués fet, els seus companys li haurien dit que s’havia passat. La realitat supera la ficció, però només la creus en un documental
Aquestes imatges les prenia el càmera Josep Maria Domènec. Com és que vas compartir la direcció amb ell?
El director real he sigut jo. Tot i així vaig pensar que el càmera, en la nostra feina i en aquest cas, havia de ser codirector. Després m’he trobat una mica decebut perquè ell no s’ha comportat com a tal. No tenia els telèfons dels protagonistes, no hi manté relació... Ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons, alegria, que aparcaràs la teva vida privada. I ell no ho ha fet. No dic res en contra d’ell, però no té caràcter de director.
També et va decebre la rebuda del públic de casa?
Sí, això ens va desanimar molt... Aquí no va funcionar la pel·lícula. No sabíem fins quin punt era bona. Va aguantar dos mesos en taquilla, però mai s’ha posat en un cinema com Déu mana. La peli ha funcionat molt millor a fora que aquí. Jo crec que també va influir-hi que la gent sabés que Tv3 estava al darrere... era una cosa rara.
Hi ha diferència entre el tracte que reps a Catalunya i el que reps fora?
Jo ara podria anar a Estats Units i picar a qualsevol porta i em rebrien. Allà el concepte de “nominat a l’oscar” gairebé és com si fossis un Sir. Aquí, passats dos anys els amics em diran que no els doni la matraca, que no he fet res més des d’aleshores
Finalment, només nominats als Oscars. Què n’hauries fet si l’haguéssiu guanyat?
Posar-lo a casa segur que no. Perquè si per alguna vegada que puja una dona hagués vist l’Oscar hauria dit: “Quin tio més hortera”!
Què és Balseros?
És una pel·lícula documental. Sense voler, ens ha sortit un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per buscar un altre futur en un altre lloc.
Independentment del règim polític?
La pel·lícula passa entre Cuba i Estats Units, i això automàticament té un component polític que si hagués estat mexicans que anaven a Estats Units ningú s’hagués preguntat per què no parlàvem de que estaven fugint del neoliberalisme. El que jo volia fer era una història de l’emigració, i no era just parlar de política, perquè aquella fugida de 40.000 persones també hauria passat si s’hagués permès a Guatemala, Nicaragua o Mèxic, que no són comunistes.
Tot i així, en què es nota que els protagonistes són cubans?
En el seu carisma. La seva força davant de càmera era un valor afegit que m’ajudava molt en aquesta pel·lícula
Aquesta força podia venir de la intensitat dels moments que gravàveu...
És molt més fàcil treballar amb gent que està vivint moments molt importants de la seva vida que no pas al contrari. Josep Maria Domènec sempre ho ha dit: com més important és el fet que estàs rodant més s’obliden de la càmera.
Com en el cas de la dona que vàreu filmar prostituint-se?
Sí. Cada vegada que sortia a prostituir-se nosaltres gravàvem tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què se n’havia d’anar amb un home li dèiem: “té els diners que hauries guanyat, i anem cap a casa”. El que no es pot fer és pagar a algú per gravar-lo, dubto que això sigui moral.
Per què?
En el món del periodisme no pots canviar la realitat. No pots ajudar a que la història agafi un camí o un altre, seria immoral. Però també ho seria no advertir d’alguns perills, no donar algunes informacions als familiars que es queden a Cuba., etc.
Us vau trobar amb algun d’aquests dilemes morals?
I tant, hi va haver uns que van decidir marxar tot i que no els quedaven diners per comprar-se una brúixola. Nosaltres, l’equip, n’hauríem pogut comprar una... Però pensàvem: “potser si els comprem la brúixola marxaran, i si no els hi comprem decideixen no marxar, jo no vull tenir la responsabilitat!”. Tu no has de motivar la notícia. Ara, un cop que aquesta ja és inevitable, tu pots seguir actuant com qualsevol persona normal.
Així doncs, et permeties establir relacions afectives amb la gent que gravàveu?
Sí, però el vincle que hauria pogut tenir qualsevol persona que hagués vingut amb nosaltres. Una mica més, és clar, perquè els he tingut al cap mentres muntava la cinta, continuo parlant d’ells, em pregunten per ells, veig com la gent plora i riu amb ells...
Formen part de tu?
Ells formen més part de la meva vida que jo de la seva, malgrat que ells sempre em rebien amb molta il·lusió, ja que jo no deixava de ser la cosa més semblant a Cuba, encara que fos perquè m’havien vist a l’Havana o perquè sabien que quan hi anava visitava a veure els seus pares, era normal que es creés un vincle.
I aquests vincles s’han mantingut?
Algun vincle s’ha trencat, això no ho he explicat mai: La Misclaida, una de les protagonistes, no s’ha comportat bé amb nosaltres. A una persona que està venent droga... li agraden els diners fàcils, i quan sap que la pel·lícula està nominada als Oscar se li encenen les llumetes. Va tenir una actitud molt poc honesta. Va contactar amb els altres i va intentar que es posessin tots d’acord per treure’n diners.
“No sabíem fins quin punt la pel·lícula era bona”
La realitat que heu gravat podria ser ficció?
He gravat imatges que un guionista hauria estat incapaç d’imaginar, i en el cas que ho hagués fet, els seus companys li haurien dit que s’havia passat. La realitat supera la ficció, però només la creus en un documental
Aquestes imatges les prenia el càmera Josep Maria Domènec. Com és que vas compartir la direcció amb ell?
El director real he sigut jo. Tot i així vaig pensar que el càmera, en la nostra feina i en aquest cas, havia de ser codirector. Després m’he trobat una mica decebut perquè ell no s’ha comportat com a tal. No tenia els telèfons dels protagonistes, no hi manté relació... Ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons, alegria, que aparcaràs la teva vida privada. I ell no ho ha fet. No dic res en contra d’ell, però no té caràcter de director.
També et va decebre la rebuda del públic de casa?
Sí, això ens va desanimar molt... Aquí no va funcionar la pel·lícula. No sabíem fins quin punt era bona. Va aguantar dos mesos en taquilla, però mai s’ha posat en un cinema com Déu mana. La peli ha funcionat molt millor a fora que aquí. Jo crec que també va influir-hi que la gent sabés que Tv3 estava al darrere... era una cosa rara.
Hi ha diferència entre el tracte que reps a Catalunya i el que reps fora?
Jo ara podria anar a Estats Units i picar a qualsevol porta i em rebrien. Allà el concepte de “nominat a l’oscar” gairebé és com si fossis un Sir. Aquí, passats dos anys els amics em diran que no els doni la matraca, que no he fet res més des d’aleshores
Finalment, només nominats als Oscars. Què n’hauries fet si l’haguéssiu guanyat?
Posar-lo a casa segur que no. Perquè si per alguna vegada que puja una dona hagués vist l’Oscar hauria dit: “Quin tio més hortera”!
posted by Xavi @ divendres, de maig 06, 2005
2 Comentaris:
Sincerament, no coneixia el Carles Bosch i tot i que he estat a punt de fer-ho en moltes ocasions, no he vist la pel·lícula. Tot i això, la forma de fer les preguntes, encoratjades per les seves ganes d'explicar vivències, m'han fet sentir curiositat. I d'això es tracta en periodisme no? Crec que es una persona molt interessant professionalment i com a persona ja que a través de la seva mirada "occidental" s'hi poden veure els carrers de l'Havana, les suors dels inmigrants que viatjen en pateres i la realitat crua. Potser l'actualitat no dóna el reconeixement merescut a totes aquestes persones. Crec que no calen Oscars ni Creus de Sant Jordi per demostrar que algú ha viscut i val la pena.
Realment és una persona molt interessant. Vam tenir molta sort de poder-lo entrevistar, i a més això ens va empènyer a veure la pel·lícula abans de parlar amb ell, i és un documental increible. Recomanat!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home