A les portes del govern gallec
El 
nauFraga
Manuel Fraga s'ha quedat a pocs vots de revalidar la seva majoria absoluta. Ha aconseguit malgrat tot, uns excel·lents resultats electorals que arriben al 45% dels vots. Per sort, aquest alt percentatge no és suficient per governar, ja que sembla que socialistes i nacionalistes governaran en coalició.
No és cap novetat, la tendència en les últimes eleccion han anat afavorint els partits més progressistes en detriment dels conservadors. Però a Galícia això sí que és novetat. Des de 1990 un franquista governava la Xunta gallega.
Manuel Fraga Iribarne va ser ministre d'informació i turisme del 1962 al 1969, vice-president del govern d'Arias Navarro i ministre de governació els últims anys del règim. Un cop iniciada la transició va ser apartat del poder per Adolfo Suárez, i va fundar el seu propi partit: Alianza Popular (AP).
Va obtenir resultats molt discrets fins que la Unión de Centro Democrático es va descomposar, donant molts polítics i vots al seu partit, que va convertir-se en el Partido Popular. Sota el lideratge de José María Aznar arribarien al poder central l'any 1996.
Encara que són conegudes les postures de dretes d'aquest partit, i els seus orígens, sovint costa de pair que un ministre de Franco, un dictador, rebi el suport majoritari d'una societat, en teoria, democràtica. Deu ser una senyal de l'estancament de la societat gallega en unes posicions molt i molt conservadores. Si no és així, com ha pogut governar durant 15 anys un home que ha deixat anar aquestes perles de declaracions?
"Si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto"
"Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a volver a ocuparla tantas veces como sea necesario, y para eso estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Entonces, ya saben ustedes lo que hay, y aquí tengo el mosquetón para volver a utilizarlo"
"El franquismo hizo un gran servicio a occidente"
1961
"Franco, el héroe hecho padre, que vela día y noche sobre la paz de su pueblo"
1966
"Cuando llegue la hora de los puños, ya veremos quien tiene más"
1977
"Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder." (Oficina de Información Diplomática. 1949)
Matrimoni entre catòlics?
Recomanat llegir aquest text que circula per correu electrònic. A més de molt interessant, és divertidíssim i es planteja:
Es pot permetre el matrimoni entre catòlics?
Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics. Em sembla una injustícia i un error tractar d'impedir-los-hi. El catolicisme no és una malaltia. Els catòlics, malgrat a molts no els agradin o els semblin estranys, són persones normals i han de posseir els mateixos drets que les altres, com si fossin, per exemple, informàtics o homosexuals.
Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones catòliques, com la seva actitud gairebé malaltissa cap al sexe, poden semblar-nos estranys. Sé que, fins i tot, podrien esgrimir-se arguments de salubritat pública, com el seu perillós i deliberat rebuig als preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com l'exhibició pública d'imatges de torturats, poden incomodar a alguns. Però això, a més de ser més una imatge mediàtica que una realitat, no és raó per a impedir-los l'exercici del matrimoni.
Alguns podrien argumentar que un matrimoni entre catòlics no és un matrimoni real, perquè per a molts d'ells és un ritual i un precepte religiós davant el seu déu, en lloc d'una unió entre dues persones. També, atès que els fills fora del matrimoni estan greument condemnats per l'església, alguns podrien considerar que permetre que els catòlics es casin incrementarà el nombre de matrimonis pel "què diran" o per la simple recerca de sexe (prohibit per la seva religió fora del matrimoni), incrementant amb això la violència a la llar i les famílies desestructurades. Però cal recordar que això no passa només en les famílies catòliques i que, atès que no podem ficar-nos en el cap dels altres, no podem ni hem de jutjar les seves intencions ni les seves motivacions.
D'altra banda, el dir que això no és matrimoni i que hauria de ser anomenat d'una altra manera, no és més que una forma una miqueta maliciosa de desviar el debat a qüestions semàntiques que no vénen al cas: Encara que sigui entre catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.
I aprofitant aquesta al·lusió a la família tractaré un altre tema candent sobre el qual espero que la meva opinió no resulti massa radical: També estic a favor de permetre que els catòlics adoptin fills. Alguns s'escandalitzaran davant una afirmació d'aquest tipus. És probable que algú respongui amb exclamacions del tipus de "Catòlics adoptant fills? Aquests nens podrien fer-se catòlics el dia de demà!". A aquest tipus de crítiques responc: Si bé és cert que els fills de catòlics tenen molta major probabilitat de convertir-se al seu torn en catòlics (al contrari que, per exemple, ocorre en la informàtica o l'homosexualitat), ja he argumentat abans que els catòlics són persones com els altres. Malgrat les opinions d'alguns i als indicis, no hi ha proves evidents que uns pares catòlics estiguin pitjor preparats per a educar a un fill, ni que l'ambient religiosament esbiaixat d'una llar catòlica sigui una influència negativa per al nen. A més, els tribunals d'adopció jutgen cada cas individualment, i és precisament la seva feina (i la fan bé) determinar la idoneïtat dels pares.
En definitiva, i malgrat les opinions d'alguns sectors, crec que cal permetre també als catòlics tant el matrimoni com l'adopció. Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.
Els rics perdonen... a canvi de què?
18.000.000.000$
Els ministres de finances dels 7 països més rics del món i Rússia (G-8) han aprovat condonar el deute que els 18 països més pobres del món* tenien amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc Africà de Desenvolupament. Del deute que aquests països pobres tenen amb cada país ric, no se n'ha parlat. En qualsevol cas, els països beneficiats per la mesura s'estalviaran gairebé 40.000 milions de dòlars (33.000 milions d'euros), que és el que els hauria costat pagar els 18.000 milions de dòlars que devien, més els interessos.
És sense cap mena de dubte, una bona notícia, tot i que no sabem com s'administraran aquests diners que no hauran de pagar (en el cas de que els estats pobres disposin d'aquest capital). De totes maneres, s'ha parlat poc del comunicat del G-8 en què s'explica que els països beneficiats hauran d'aixecar qualsevol restricció a les inversions privades externes o internes. Com sempre, com mai, res és gratuït. Com ha fet sempre el sistema capitalista, canvia diners per política. Ara les multinacionals podran envair més fàcilment el mercat africà i americà.
*(països als que es perdona part del seu deute extern): Benín, Bolívia, Burkina Faso, Etiòpia, Ghana, Guyana, Hondures, Madagascar, Mali, Mauritània, Moçambic, Nicaragua, Níger, Ruanda, Senegal, Tanzània, Uganda y Zambia
Contra el periodisme incendiari
Com fer fora a Jiménez Losantos
Si mai has sentit La mañana de la COPE, hauràs comprovat com es manipula toscament. Federico Jiménez Losantos ataca directament i sense escrúpols a qualsevol que no comparteixi les seves opinions, i a més d'insults, pronuncia conclusions incendiàries sobre la fi d'Espanya i sembla que amb ella, del món.
No sembla que aquests valors siguin els de la Conferència Episcopal, a qui un periodista ha dirigit una queixa a la qual es pot donar suport a través d’internet. Demana la retirada de Losantos i, de moment, s'hi han adherit més de 1000 persones. El periodista en qüestió és Ricardo J. Royo-Vilanova, i el blog des del que ha emprès la campanya contra Losantos s’anomena A sueldo de Moscú. Novament cal tornar a citar aquesta pàgina, sobre la qual tractava el primer article d’aquest blog.
Rebuig al Tractat Constitucional
Saber dir NO
Quan som petits, ens haurien d'ensenyar a dir NO a tot allò que no ens sembla bé. Hauríem d'aprendre a confiar en el nostre criteri, i sobretot, a tenir criteri. Sigui qui sigui qui ens vol convèncer, caldria que fóssim capaços de dubtar, més encara, si es tracta de polítics que pretenen entabanar-nos.
Doncs a l'Estat Espanyol, aquest esperit crític no va aparèixer davant de la Constitució Europea. Es va votar pel SÍ conformista, ignorant i poc entussiasta. Ara que França i Holanda han votat, també per referèndum, un NO rotund a aquesta Constitució sembla que s'obrin els ulls de molta gent, que malgrat intentin atribuir el resultat a raons internes, seran incapaços d'afirmar-ho si és que més països encara tanquen la porta al tractat constitucional. De moment a Dinamarca i Luxemburg (propers països que hauran de votar per referèndum) el NO a començat a créixer en les enquestes.
NO comentaré ara les raons pel no, perquè "això no toca", però cal reflexionar sobre les diferents respostes que ha provocat un mateix text en diferents Estats. I sobretot, cal parar especial atenció a com actuaran a partir d'ara els caps d'Estat, que sense gaire pudor, desautoritzen la veu del poble, i intentaran que al major nombre de països possibles s'accepti el text per via parlamentària (classe política) enlloc d'una consulta popular directa.
Una última reflexió:
Hauria guanyay el SÍ a l'Estat Espanyol si el referèndum s'hagués celebrat avui?
