Informació i interpretació

Recomano aquest blog on publiquen quasi diàriament els millors comentaris de Federico Jiménez Losantos.

Vomitar sobre Catalunya és fàcil, llegeix com!

ATENCIÓ: Aquesta pàgina no és recomanada per persones amb problemes cardiovasculars o una exagerada estima al diàleg, la tolerància o Catalunya

Tenia una bossa plena de monedes de plata. Vaig fingir sentir-me culpable per haver venut el meu mestre, però el pes de les espurnes de riquesa que tenia a la mà era suficient per oblidar aquell desagradable sentiment. Vaig fer veure que parava boig, que no era conscient del que havia fet, i vaig fugir sol. Només amb les meves monedes.

Lluny dels altres, vaig sospesar la plata. Sense haver de donar explicacions a ningú, podia comprar luxes que mai hauria pogut arribar a imaginar. Ell ens podia donar pa infinit, algunes vegades peix. Fins i tot, ens entretenia amb contes que ens embadalien i ens feien ser una mica millors. Però plata... ell no en tenia.

Així que havent renunciat a tota la meva vida passada, vaig marxar muntanya amunt. Deixava enrere la família i tots els coneguts, que ara m’odiarien, així com el mestre, a qui l’esperava un final de ben segur molt fosc. Portava amb mi una bossa plena de monedes i un fort sentiment de contradicció. Estava feliç per la nova vida que m’esperava, però en certa manera ja enyorava la meva dona. Però no em sentia culpable. Haig de reconèixer que en certs moments vaig dubtar sobre si estava bé el fet que hagués abandonat la meva dona i el meu fill, però estava convençut que m’odiarien pel que havia fet.

Al bosc vaig tenir molt temps de reflexionar sobre el que havia fet i vaig concloure que molta gent em deuria envejar en aquell precís moment. Estava sol però era ric, havia estat més llest que la resta. Havia guanyat diners facilitant un fet que hauria succeït igualment. El mestre no podia viure en una societat com aquella. Jo només havia facilitat les coses.

Ja no valia la pena pensar-hi més i vaig passar dies caminant sol. Cada hora que passava més trobava a faltar els petons de la meva estimada. Amb els minuts que passaven lentament començava a pensar que canviaria alguna moneda per la companyia de la meva dona, i fins i tot per la del meu fill. Però era massa tard. Si no m’odiaven per haver venut el mestre, els repugnaria que hagués fugit sense ells.

Cada dia era més feixuc, tot i que em trobava gent que no em coneixia i em venia aliments, la meva ànima tenia set d’abraçades. Vaig dedicar alguna moneda a companyies passatgeres, d’una sola nit. Però sempre em despertava sol, i em calia tornar a veure la meva família. Si em decidia a tornar, qualsevol deixeble, per bondadós que fos, em mataria; si continuava d’aquella manera, moriria de soledat.

Les monedes de plata anaven desapareixent en mans de dones que es venien darrere les oliveres. Tapades de cap a peus, amb un mocador al cap, es passejaven fins que algú les cridava. Algun cop em va venir el cap les vegades en què el mestre defensava aquestes prostitutes, provocant escàndols inusitats. És una cosa que mai vaig arribar a entendre. Aquelles dones indecents, que embrutaven l’honor dels seus pares i homes, no es mereixien sinó la mort. Però m’havia de veure esclau dels seus serveis, i m’havia d’empassar l’orgull acostant-me a aquelles dones d’ànima impura i somriure maliciós.

Em quedaven la meitat de monedes, la meitat d’orgull, i tres o quatre records del mestre. Gràcies a ell havia aconseguit trenta monedes de plata, però les hauria tornat totes només per tornar a estar amb la meva família. Maleït mestre!

Un vespre dels que voltava neguitós per les oliveres vaig trobar la silueta d’una dona molt especial. D’alguna manera em va fer pensar en la meva estimada, a qui ja feia massa dies que no veia. Ja que no podia tornar-hi, estava decidit a gastar fins l’última de les meves monedes per passar alguna nit amb aquella prostituta que per alguna estranya raó em va fer sentir com si pogués tornar enrere en el temps.

M’hi vaig acostar fent soroll amb les monedes de plata, deixant clar el que volia i el que estava disposat a pagar. La noia no va trigar gens a girar-se. Jo tampoc vaig trigar gaire a reaccionar. Era ella. La meva dona. La seva cara, demacrada. Els seus ulls, tristos. Al canell, el collaret del nen...

Vendre el mestre era una cosa però portar la meva família a la misèria mentre jo em gastava la plata en prostitutes n’era una altra. Havia convertit la meva dona en una puta. El meu fill havia mort de gana! No vaig tenir el valor ni de pagar-li per la mirada que em va fer. Vaig fugir corrent, allunyant-me cada cop més dels crits muts que la meva dona feia darrere meu.

Al capdamunt de la muntanya hi havia els arbres més robustos. Un cop hi vaig arribar, vaig deixar caure la bossa amb les monedes de plata i vaig intentar pensar què havia fet malament. No vaig aguantar prou estona per saber-ho.