Informació i interpretació

Tal vez a quienes no viváis en Madrid no os resulte una anécdota importante ni significativa de cómo están yendo las cosas. Pero yo, que ahora estoy por aquí, he tenido oportunidad de presenciar situaciones semejantes.El otro día, en un chat de internet, apareció un plasta repitiendo una y otra vez el mismo mensaje: "no compres cava". No le di importancia. Le dije que se callara y se puso borde, pero el asunto no me preocupó. Tampoco me pareció grave en sí mismo el letrero que vi al día siguiente en un bar "castizo" del centro: "No vendemos cava". Pero al final, todos esos detallitos, sumados, fueron asustándome.

La experiencia de anoche en el metro fue la gota que colmó el vaso. Porque la sensación de anoche en el metro me parecía sacada de "Cuéntame", o mejor aún, de una serie de televisión que transcurriera en los primeros meses del 36. Era sórdida. Sentí impotencia.

Aún hoy no me he perdonado no haber respondido "Tomad de postre crema catalana para que se jodan Rajoy, Acebes y Zaplana". O algo similar. No me preocupan las pérdidas de la industria del cava. A lo sumo, me puedo sentir solidario con los efectos que un boicot pueda tener en los puestos de trabajo de dicha industria, donde hay trabajadoras y trabajadores que tienen opiniones de todo tipo sobre el Estatut. Carod y Zapatero sabrán defenderse a ellos mismos, supongo; tampoco me quitan el sueño. Lo que sí me preocupa, y mucho, es la penetración en cada vez más gente de los mensajes sesgados, populistas y demagógicos de la derecha más rancia y más rastrera sin que por nuestra parte, la de quienes estamos en esta otra mitad, no hagamos gran cosa para dar respuestas contundentes. Les estamos dejando el camino libre. Mi única preocupación por la posibilidad de que ese boicot tenga éxito es a lo que se atreverán después. Tras los ladridos de la derecha casposa y ultraconservadora sobre los matrimonios de lesbianas y gays, sobre la reforma educativa, sobre el archivo de Salamanca, sobre el proceso de paz en Euskalherria... ¿a qué se van a atrever?, ¿qué es lo próximo que van a buitrear utilizando las pulsiones más primarias de todo un sector de población que por egoismo, por conservadurismo o por desinformación, van a seguir sus mensajes con cada vez más rabia, más agresividad y más falta de respeto? Os propongo que estas navidades compremos el doble de cava de lo habitual, de lo que teníamos previsto. Si sobra -aunque lo más probable es que os lo bebáis todo, pillines- lo guardáis para el cumpleaños o el aniversario.

Que no se note ni una décima de descenso en la demanda de cava. Más aún: que suba, que estas navidades se venda más que nunca. Y con ese cava, brindemos para que el año 2006 sea cuando la gente progresista volvamos a protagonizar movilizaciones y formas de autoorganización para cortarle el paso a esa piara de cerdos (con perdón de los cerdos). Lo hicimos hace muy poco...¿os acordáis? Conseguimos sacar las tropas de Irak y echamos de la presidencia del gobierno al facha. Eso fue anteayer. No se te olvide.

Pásalo.

Recomano aquest blog on publiquen quasi diàriament els millors comentaris de Federico Jiménez Losantos.

Vomitar sobre Catalunya és fàcil, llegeix com!

ATENCIÓ: Aquesta pàgina no és recomanada per persones amb problemes cardiovasculars o una exagerada estima al diàleg, la tolerància o Catalunya

Tenia una bossa plena de monedes de plata. Vaig fingir sentir-me culpable per haver venut el meu mestre, però el pes de les espurnes de riquesa que tenia a la mà era suficient per oblidar aquell desagradable sentiment. Vaig fer veure que parava boig, que no era conscient del que havia fet, i vaig fugir sol. Només amb les meves monedes.

Lluny dels altres, vaig sospesar la plata. Sense haver de donar explicacions a ningú, podia comprar luxes que mai hauria pogut arribar a imaginar. Ell ens podia donar pa infinit, algunes vegades peix. Fins i tot, ens entretenia amb contes que ens embadalien i ens feien ser una mica millors. Però plata... ell no en tenia.

Així que havent renunciat a tota la meva vida passada, vaig marxar muntanya amunt. Deixava enrere la família i tots els coneguts, que ara m’odiarien, així com el mestre, a qui l’esperava un final de ben segur molt fosc. Portava amb mi una bossa plena de monedes i un fort sentiment de contradicció. Estava feliç per la nova vida que m’esperava, però en certa manera ja enyorava la meva dona. Però no em sentia culpable. Haig de reconèixer que en certs moments vaig dubtar sobre si estava bé el fet que hagués abandonat la meva dona i el meu fill, però estava convençut que m’odiarien pel que havia fet.

Al bosc vaig tenir molt temps de reflexionar sobre el que havia fet i vaig concloure que molta gent em deuria envejar en aquell precís moment. Estava sol però era ric, havia estat més llest que la resta. Havia guanyat diners facilitant un fet que hauria succeït igualment. El mestre no podia viure en una societat com aquella. Jo només havia facilitat les coses.

Ja no valia la pena pensar-hi més i vaig passar dies caminant sol. Cada hora que passava més trobava a faltar els petons de la meva estimada. Amb els minuts que passaven lentament començava a pensar que canviaria alguna moneda per la companyia de la meva dona, i fins i tot per la del meu fill. Però era massa tard. Si no m’odiaven per haver venut el mestre, els repugnaria que hagués fugit sense ells.

Cada dia era més feixuc, tot i que em trobava gent que no em coneixia i em venia aliments, la meva ànima tenia set d’abraçades. Vaig dedicar alguna moneda a companyies passatgeres, d’una sola nit. Però sempre em despertava sol, i em calia tornar a veure la meva família. Si em decidia a tornar, qualsevol deixeble, per bondadós que fos, em mataria; si continuava d’aquella manera, moriria de soledat.

Les monedes de plata anaven desapareixent en mans de dones que es venien darrere les oliveres. Tapades de cap a peus, amb un mocador al cap, es passejaven fins que algú les cridava. Algun cop em va venir el cap les vegades en què el mestre defensava aquestes prostitutes, provocant escàndols inusitats. És una cosa que mai vaig arribar a entendre. Aquelles dones indecents, que embrutaven l’honor dels seus pares i homes, no es mereixien sinó la mort. Però m’havia de veure esclau dels seus serveis, i m’havia d’empassar l’orgull acostant-me a aquelles dones d’ànima impura i somriure maliciós.

Em quedaven la meitat de monedes, la meitat d’orgull, i tres o quatre records del mestre. Gràcies a ell havia aconseguit trenta monedes de plata, però les hauria tornat totes només per tornar a estar amb la meva família. Maleït mestre!

Un vespre dels que voltava neguitós per les oliveres vaig trobar la silueta d’una dona molt especial. D’alguna manera em va fer pensar en la meva estimada, a qui ja feia massa dies que no veia. Ja que no podia tornar-hi, estava decidit a gastar fins l’última de les meves monedes per passar alguna nit amb aquella prostituta que per alguna estranya raó em va fer sentir com si pogués tornar enrere en el temps.

M’hi vaig acostar fent soroll amb les monedes de plata, deixant clar el que volia i el que estava disposat a pagar. La noia no va trigar gens a girar-se. Jo tampoc vaig trigar gaire a reaccionar. Era ella. La meva dona. La seva cara, demacrada. Els seus ulls, tristos. Al canell, el collaret del nen...

Vendre el mestre era una cosa però portar la meva família a la misèria mentre jo em gastava la plata en prostitutes n’era una altra. Havia convertit la meva dona en una puta. El meu fill havia mort de gana! No vaig tenir el valor ni de pagar-li per la mirada que em va fer. Vaig fugir corrent, allunyant-me cada cop més dels crits muts que la meva dona feia darrere meu.

Al capdamunt de la muntanya hi havia els arbres més robustos. Un cop hi vaig arribar, vaig deixar caure la bossa amb les monedes de plata i vaig intentar pensar què havia fet malament. No vaig aguantar prou estona per saber-ho.